Passa al contingut principal

Entrades

La mesura dels nostres dies

La mesura dels nostres dies és una obra imprescindible que retrata una part de la història que sovint ha estat obviada. Potser per deixadesa o potser perquè el precedent era tan bèstia que ens semblava insuperable, però ha estat obviada. La història del retorn d’aquelles persones que van passar pels  camps de concentració nazis i la incapacitat de tornar a la normalitat de la vida. Abans de llegir el llibre parlaria del retorn d’aquelles persones que van tenir la sort de poder tornar a casa. Un cop he llegit la brillant narració de Charlotte Delbo (supervivent i testimoni directe dels camps nazis), esborro aquesta paraula i l’obvio; i, m’atreveixo a afirmar que, malgrat que algunes supervivents van poder seguir amb la seva vida, ningú no es pot refer de tot el que van veure i viure allí dins. Ni que visquéssim set vides. Zero condescendència, amb una retòrica directa i variada, històries que semblen no poder superar-se i, malgrat això, cada nova plana és una nova gl
Entrades recents

El brèxit, Escòcia i una òptica espanyola que no entén res

Quan de la Península Ibèrica estant s'intenta comprendre una realitat com la del Regne Unit sempre es cau en els mateixos errors de tractar els altres com si fossin imbècils o no sabessin el que fan. Això és el que ha passat amb el resultat de les eleccions legislatives britàniques del passat 10 de desembre. Si el Regne Unit es caracteritza pels pubs, la música pop o les famoses cabines telefòniques londinenques, Espanya ho fa per un estil de mediterrani, la sesta, les paelles o les curses de braus. Si alguna cosa poden envejar els anglesos dels espanyols és el clima, que ve donat simplement per la posició geogràfica. En canvi, si d'alguna cosa no cal que aprenguin res els britànics és de les lliçons de qualitat democràtica que donen els grans mitjans, gurús i tertulians més famosos de l'estat espanyol (i  català ). La sortida del Regne Unit de la UE en comptes de ser vista com un element de singularitat britànica i d'allunyamet de molts dels plantejaments de la UE

Daniel Cardona, soldat de Catalunya

El 7 de març de 1943 moria a Sant Just Desvern, a l’edat de 52 anys, Daniel Cardona i Civit, soldat de Catalunya. Cardona pot ser considerat, juntament amb Francesc Macià, el dirigent històric més rellevant de l’etapa inicial del moviment independentista català. Va néixer a Barcelona el 1890 en una família treballadora provinent de Sant Just Desvern (Baix Llobregat). Cal que ens situem en un Principat de Catalunya industrialitzat en plena restauració borbònica, un règim iniciat a finals de l’any 1874. Amb Valentí Almirall, pare del catalanisme polític, que ha escrit la seva obra cabdal Lo Catalanisme , tot just quatre any abans del naixement del santjustenc, el 1886. Com tants altres joves nascuts al rerepaís, Cardona, inicià la seva carrera laboral a la ciutat comtal en el sector del servei. Són uns joves coneguts com a pixatinters i saltataulells; treballadors d’oficina, aprenents de botiguers i comerciants, entre d’altres. Uns obrers qualificats treballadors de coll dur que ti

El futur de la UE

Fa poques setmanes el compte de Twitter Nayta Data feia córrer per les xarxes un mapa en el qual s’hi podien veure el nivell d’estudis de les persones d’entre 30 i 34 anys arreu dels territoris d’Europa. A primer cop d’ull es podia veure tota Europa dominada pels colors groc —que representava el nivell d’estudis secundaris— i blau —representava el nivell terciari—. El darrer color, el vermell, representava les persones amb un nivell d’estudis primaris. Precisament, aquest color només era present en tres estats de la trentena que apareixien en el mapa: un era Portugal, que ho feia de manera residual amb una província del nord i una altra del sud; l’altre era Turquia que estava completament dominada pel roig i el tercer (oh sorpresa!) era Espanya. Més ben dit, no era Espanya, sinó el sud d’Espanya. Les comunitats d’Andalusia, Múrcia, Castella la Manxa i Extremadura feien que Espanya fos el país de la Unió Europea que presentés els pitjors números quant a formació de les persones que,

Traducció "En la que el Bernat se't troba" de Manel

En aquest post trobareu la traducció que he fet a l'anglès de la primera cançó del primer disc, Els millors professors europeus , dels Manel . EN LA QUE EL BERNAT SE’T TROBA  Portada "Els millors professors euriopeus" I ahir a la nit vam conèixer tres dones altes i elegants i amb una em vaig posar d’acord vam conversar, vam riure i hem fet l’amor. I m’ha parlat del seu país i de les coses que fa aquí amb un castellà força estrany, sorprenentment fluid. “Quin nas més gros que tens”, m’ha dit, la dona alta des del llit, i a la paret ha assenyalat un quadre verd que de nena havia pintat. I “que bonic” (x3) m’he dit, quina nena més dolça devia ser, quin plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps. “Si tanques els dos ulls”, m’ha dit, “si et quedes quiet a dins del llit”, t’ensenyaré una cançó Que a casa em cantaven per anar a dormir. Parla d’un bosc i d’un senyor que hi viu aïllat entre oms i flors I es protegeix dels mals hum

Les rates

Les rates estan presents entre nosaltres, més del que ens pensem. Viuen a costa dels altres, roseguen tot el que poden, menyspreen, critiquen i fins i tot, si s'escau, t'insulten. N'hi ha als pobles i, també, a les ciutats. A totes les empreses i llocs de treball. Normalment, no tenen ni la decència d'amagar-se, caminen nit i dia per fer-te notar la seva presència. No et tenen por; ans el contrari, volen que siguis tu qui en tingui.  Se t'acosten, et miren de fit a fit, t'analitzen de cap a peus i, finalment, et critiquen. N'hi ha que ho fan a la teva cara, aquestes són les més valentes i descarades. Per contra, les més covardes, ho fan a la teva esquena. I t'assabentes d'allò que han dit sobre tu o algú que estimes al cap d'un temps, per tercers que xarren més del compte.  Quan te les creues pel mercat, te les trobes per la platja o et veuen de lluny a la feina; aixequen el cap  amb aires insultants de superioritat, et miren pensant "qui

Benvinguts, passeu, passeu

Sovint, com a éssers animats i sentimentals que som, encara que ens vulguem resistir, sentim la fervent necessitat de fer determinades accions per pura realització personal. Poden ser accions tan comunes com anar a córrer per la platja, fumar una cigarreta després de dinar o veure els partits del Barça. Doncs, jo, en el moment que em trobo de la meva vida, sento la necessitat d'escriure i és per això que obro Jo Competeixo (un altre dia ja us parlaré del nom, tot i que si sou un xic espavilats podreu deduir fàcilment perquè he escollit aquest nom). Sols vull que tot allò que penso o sento quedi plasmat a la pantalla, sigui a la del vostre ordinador o a la de qualsevol aparell electrònic. A la llarga, això, em pot perjudicar (no tindré pèls a la llengua) o, potser, també beneficiar però busco, simplement, un espai on poder desinhibir-me, dir les coses que penso tal com raja i compartir les meves opinions amb els (pocs) lectors. No vull pas, que aquest espai es converteixi en l&#